divendres, 20 d’abril de 2012

FELIÇ DIADA DE SANT JORDI!

Per celebrar la diada Sant Jordi POPULART ha editat un llibre de fotografies, que van acompanyades de citacions de diversos autors, sobre la crítica situació actual.


Si us ha agradat, re-envieu-lo!


dijous, 19 d’abril de 2012

"Mare i Filla" de Javier Garcés

Magnífic reportatge fotogràfic sobre el procés d'elaboració de la parella d'escultures "Mare i filla" de Javier Garcés.

divendres, 13 d’abril de 2012

LES "PRESONS ESPIRITUALS" D'ANGEL CAMINO

Àngel Camino va néixer en un poble de Valladolid, però va passar la seva infància i primera joventut al País Basc. Anava per químic, tot i que la vena artística ja apuntava des de molt petit, i l’any 1972, encara amb 19 anys, ja va fer unes pintures murals a la Universitat Laboral d’Osca on llavors estudiava Química Industrial.



 Un any després, coneixeria una persona que li va canviar la vida i el destí: Jorge de Oteiza, un dels més importants escultors del segle passat. El va conèixer a Bilbao i a Aranzazu. La influència d’Oteiza en l’Àngel fou curta però intensa. I tot i la profunda revisió analítica a la qual ha sotmès aquesta influència del mestre, encara a principis d’aquest mes, al seu estudi del Penedès, comentant una peça seva es remetia al concepte del buit, de l’espai i de la llum d’Oteiza.

Sigui com sigui, a l’Àngel, després del seu pas per Aranzazu, se li fa evident una certesa que l’acompanyarà tota la vida i que sovint expressa així: Siempre he querido mover piedras. Ser escultor. Para mí es una forma de ser y de vivir[1]. Afirmació que sovint matisa dient que ell no és escultor; que només mou pedres i que en fer-ho, es posen en ordre tant les seves formes com els seus continguts.

La seva formació, després de Deba continua a Barcelona, a l’Escola Massana, a l’Atelier 17 de Paris amb Hayter, etc. A poc a poc, el seu procés d’aprenentatge va prescindint de referents externs i es centra en un treball de recerca personal íntim i solitari. Això no li impedeix la col·laboració amb altres artistes en diversos projectes col·lectius o múltiples simposis internacionals d’escultura en els que és convidat (des de Canterbury fins a Corea, de Mondragón a Barcelona o a Italia).

Aprèn i ensenya. Sobretot durant els anys setanta i vuitanta –ara ja fa temps que ha abandonat la pràctica docent- en els que entre altres activitats és professor del taller de gravat i escultura de l’escola Illa de Sabadell, de l’esmentada Escola Masana, de l’escola de gravat de Calella o de Llampaies, portant també a terme cursos experimentals de gravat per a infants a l’Hospitalet i a La Caixa.

 
I no para mai, perquè l’Àngel és, abans que cap altra cosa, un inconformista, un investigador, una persona conscient que el que ens queda per aprendre sempre és molt més immens que allò que sabem. I amb una serietat i una contundència que li són pròpies, ell expresa així el seu neguit: Con mis esculturas busco respuestas a preguntas que conducen a otras preguntas. El artista es un receptor que intenta ordenar el caos. Crear es un acto de resistencia que a veces genera esperanza y a veces frustración, desengaño. Es una obsesión, un viaje hacia adentro, un lugar de catarsis o de lucha contra uno mismo en el que, generalmente, siempre se acaba perdiendo[2]

Crec que en aquestes paraules queda molt ben reflectit el caràcter auster, tossut, introvertit, gairebé monacal i d’un lliurament incondicional i radical al seu ofici. I sobretot, sempre, amb dignitat. Una dignitat i una coherència mantinguda fins i tot en els moments més difícils. I no només en els temps de l’estudi al carrer Sors de Gràcia. L’Àngel mai ha ajupit el cap davant cap menjadora.

Probablement en aquest radicalisme seu trobaríem l’explicació del perquè, malgrat la força i la contundència expressiva del seu treball, hagi estat tan poc beneficiat per encàrrecs d’obra pública, per part de les diferents administracions. Tot i això, té magnífiques obres de caràcter monumental, escampades arreu, com la magnífica GUK al parc Juan Urrutia de Amurrio o a Corea del Sur, Begues, Fuerteventura o moltes altres, i ha obtingut diversos premis (tant de gravat com d’escultura), beques, reconeixements i distincions.

Fins ara hem parlat sobretot d’escultura, però l’Àngel és també un magnífic gravador. Ja hem parlat de la seva extensa experiència docent en aquest terreny. Són reconegudes, entre la gent del ram, les seves aportacions tècniques en aquest ofici, que el van portar a divulgar la seva recerca sobre “Cobrents, mordents i suports en el gravat contemporani”, tema d’alguna conferència seva sobre aquestes qüestions i d’un llibre pendent d’edició, que un dia o altre hauria de veure la llum en benefici del progrés d’aquesta tècnica artística ancestral.


Com que el vaig conèixer com a gravador, a vegades he dubtat de si és un escultor que fa gravats o si és un gravador que fa escultures. En el seu cas, la fonda interrelació i complementarietat entre ambdues tècniques –com és ben evident en aquesta mostra de les “Presons espirituals”- fa que sovint apliqui tècniques del gravat a l’escultura o a la inversa. Ben mirat i en definitiva: què és una planxa de gravat calcogràfic sinó un baixrelleu?

Algú es pot demanar pel sentit d’aquestes “Presons espirituals” que avui ens presenta. Dues cites de l’Àngel seran més explícites que el que jo pugui dir al respecte: “De la oscuridad surgió la luz. Junto a la luz, nació la sombra. Sin luz no habría formas y sin formas no habría materia. La luz y la sombra muestran la corporeidad de los objetos, de las esculturas. En medio de este mundo de claroscuros, el escultor no hace nada más que repetir, de forma inconsciente, el acto originario de la creación. Avanza solo, a través de la oscuridad, guiado por alguna luz o algún reflejo. Muchas veces se detiene atrapado en medio de la sombra, prisionero de sus miedos de sus jaulas. Sólo la mezcla justa de luz y sombra hacen avanzar al escultor”. (...) “Nuestras cárceles no tienen muros físicos. Son cárceles construidas por nuestra propia mente. Jaulas. Vivimos, muchas veces sin saberlo, atrapados en ellas. A veces las necesitamos como escapatoria. Para no salir. Para escondernos y desaparecer”.[3]



Francesc Carbonell
Capmany, abril de 2012





[1] 2009.- PUIG, PEP. “El viatge interior” Magnètic films
[2] Ídem anterior
[3] Ídem anterior

PODEU VEURE IMATGES DE L'OBRA QUE EXPOSA A POPULART
CLICANT A AQUEST LINK