dimarts, 17 de gener de 2012

PRELUDIS I LLUERNES

EXPOSICIÓ COL·LECTIVA D'HIVERN 
(FINS EL 18 DE MARÇ)

Els col·leccionistes d’art acostumen a tenir en una estima especial la peça amb la que van iniciar la seva col·lecció. A vegades, fins i tot l’exposen en un lloc destacat. No és mai la peça més cara de tot el conjunt; sovint és un objecte artístic considerat de segon o tercer rang però que pel propietari té tant o més valor que les peces amb una taxació més alta. I per això acostuma a mostrar-la amb orgull. Atribuint-li, més enllà dels valors econòmics especulatius, un valor de significació quasibé identitari, que deixa entreveure no només un punt de partida sinó l’afirmació d’unes conviccions, d’un propòsit, d’un capteniment estètic determinat.


Tant li fa el valor econòmic. La passió per l’art no es mesura amb aquest paràmetre pecuniari. És clar que no parlo dels especuladors, dels que quan miren un quadre no veuen altres colors que els dels bitllets que guanyaran en la revenda. Em refereixo als que es mouen per una passió tant o més forta que la cobdícia: l’amor a l’art. Una passió que no escollim. Que ens ve donada no sabem ben bé d’on, i que no està a l’abast només dels potentats.
Hi ha moltes persones humils, amb un gust estètic molt desenvolupat. No els és igual un bol de terrissa que un de plàstic, encara que el segon sigui més barat. No els deixa indiferents combinar d’una manera o altra els colors del seu vestuari o de les parets de casa seva. Valoren l’equilibri ecològic i paisatgístic d’uns entorns i no d’uns altres. Saben tancar el televisor quan l’espectacle sobrepassa determinats límits...


Alguns d’ells, de fet, han començat una col·lecció d’art sense saber-ho. Especialment en uns moments com els actuals en que tot és –o pot ser- art. La col·lecció d’objectes amb que ens hem voltat i que no ens són indiferents, que ens produeixen un plaer (estètic) i fan agradables els nostres espais vitals, que constitueixin l’atrezzo d’un període determinat de les nostres vides, no és la nostra col·lecció d’art? Que no té valor? En tot cas no té un valor especulatiu, però segur que té un valor emocional, fins i tot identitari, insubstituïble.


També hi ha qui va començar a comprar ( a les fires, a algun amic artista...) allò que es considera usualment un objecte d’art (un gravat, una pintura, una ceràmica no utilitària...) amb la intenció de “decorar” l’habitatge. Si aquesta persona va més enllà de l’esperit d’ornamentació inicial, i descobreix que està posseït per aquesta rauxa tant particular del gaudi estètic, patirà quan vegi que se li acaben els murs de la casa o els espais on poder ubicar cada vegada més objectes artístics...


Les exposicions col·lectives, quan no son fruit de l’al·luvió atzarós, ni el resultat final d’una absència de criteri selectiu, són talaies que permeten ampliar la panoràmica artística a qualsevol persona interessada, i encara més, a les que volen anar consolidant una incipient col·lecció. L’exposició col·lectiva de POPULART “Preludis i lluernes”, n’és un exemple. El visitant hi trobarà, a preus raonables, des d’obres d’un clàssic contemporani com Marcel Martí fins a artistes emergents com Karl Maue o Michel Lauwaert; pintura abstracta sobre tela de gran subtilesa gestual i cromàtica, com les obres de Jordi Gispert o els gravats d’Àngel Camino, al costat del realisme màgic de Vicente Huedo o José Luís Castaño; la contundència formal de les escultures de Josep Canals i expressivitat de Javier Garcés, dialogant amb la sensibilitat i els matisos de la ceràmica de D’Olors Bosch, Carlets, Eugeni Penalva o Lluís Heras i les joies d'artista de Núria Efe. Completa aquesta mostra la interessant col·lecció permanent que s’exhibeix a POPULART d’artesania de qualitat, entre la que destaquen interessantíssimes peces d’art popular africà.
Una exposició que torna a apostar –com ja va essent marca d’identitat d’aquesta jove galeria- per la bellesa; reivindicant encara la màgia de l’objecte artístic, com a dipositari de tots els intangibles que possibiliten l’emoció i el gaudi estètic. Una opció que contempla la frase del crític d’art i filòsof americà Arthur Danto, professor emèrit de la universitat de Columbia (cèlebre, paradoxalment, per les seves tesis sobre una suposada “mort de l’art” i sobre “l’abús de la bellesa”) que diu així: La bellesa és per l’art una opció i no una condició necessària. Però no és una opció per la vida. És una condició necessària per a la vida que ens agradaria viure.


Efectivament, una condició necessària per a la vida, no per a l’art; una condició sine-qua-non per a la vida de molts que estem posseïts per la passió per l’art.


PER A MÉS INFORMACIÓ VISITEU LA WEB DE LA GALERIA